Dheepan

No es pot negar a Jacques Audiard el do de l’oportunitat. Un parell de mesos abans que esclatés el drama dels refugiats a Europa, 'Dheepan' guanyava una exagerada Palma d’Or a Canes que recompensava la mirada singular, esbiaixada i alhora frontal, sobre un tema que encisaria Ken Loach i que Audiard sap portar al seu terreny –el de les famílies disfuncionals que intenten sobreviure en un territori hostil– sense ficar la pota almenys fins al darrer terç de metratge. 

En l’univers ben documentat del director d’'Un profeta' no hi ha diferències entre l’acarnissada guerra civil a Sri Lanka i una típica 'banlieue' parisenca, una illa de ciment que sembla el paisatge després d’una batalla que les màfies multiracials i els seus negocis més que bruts estan obcecats a eternitzar. Sense concessions a la galeria –està parlada en tàmil–, sorprèn que la pel·lícula es prengui la molèstia de superar els clixés del cinema de denúncia situantnos en un espai on estem tan desconcertats i desubicats com el protagonista, que, amb una nova identitat, i una muller i una filla postisses, ha de guanyar-se un lloc en els degradats marges de l’Europa del (fals) benestar després d’haver-ho perdut tot. 

El cinema d’Audiard és un cinema d’accions, no de discursos alliçonadors. La seva força ve de la brutalitat amb què ens presenta els fets. El problema de 'Dheepan' és el seu sorprenent i innecessari viratge cap al cine de gènere, gairebé com si tot el que, fins aleshores, semblava rellevant en els personatges i la seva adaptació al medi fos una excusa per fer una pel·lícula de gàngsters o tribus urbanes. Una pena, perquè es desinfla a la velocitat d’un globus en mans d’un nen maldestre.