Restaurantes

El màrqueting no és dolent, fins i tot pot tenir ànima. Un bon producte, atractiu a un preu just, n’hauria de ser l’essència. Aquest és el cas del Baldomero, un restaurant en un antic pàrquing de l’Eixample (el propietari, Baldomero, era un 'bon vivant', dels primers a tenir un Mercedes a Barcelona). Entres a un local lluminós i de sostres alts, i et trobes una taula amb deu plats en safates: tots entre 3,50 i 6 euros. Et ve salivera (macarrons gratinats amb beixamel? Amanida de col arrissada amb poma? Quiche de carabassa i formatge de cabra?) i tries què vols al plat combinat (també pots fer-te’l com a primer i segon, si vols). Jo em vaig asseure amb una deliciosa amanida de mongeta tendra i tirabecs, alegrada per cítrics –feta al vapor de convecció, d’aquí el toc al dente– i una abundant ració de guisat de xai esfilagarsat, amb un lleuger estranyament amb espècies del nord d’Àfrica. Tot boníssim. Tenen 63 receptes que segons temporada el cuiner reformula de 6 h del matí a 15 h, rotllo 'freestyle', i la taula evoluciona de 12.30 a 16.30 h. El dimoni és en els detalls, i ho saben; contra l’abús de l’aigua filtrada a dos euros, aquí és gratis. Pots repetir de pa del Forn Sant Josep, i deu ser el primer cop que em prenc un tallat descafeïnat bo (perquè és de Nomad). Per 11 euros surto cantant 'La traviata', i per 18, festa major. Ja amb la panxa i l’esperit contents, el propietari –que resulta que té una consultoria de muntar restaurants– m’explica que

N’hi ha que obren un restaurant i a l’any i mig ja tenen tres sucursals. El 7 Portes ha trigat, ehem, 183 anys a fer-ho. “Ara ja podem dir que som un grup!”, riu un dels propietaris, en Pacó Solé Parellada. Perquè La Barra del 7 Portes, oberta el 2019, és un bar de tapes –barra i tres tauletes altes– però es percep com una versió miniaturitzada del pailebot de la cuina barcelonina. “De fet, més que una sucursal és un apèndix, un afegit, perquè en origen era un magatzem connectat al restaurant” –s’hi entra pel carrer paral·lel– i vam decidir convertir-lo en un espai diferent, però que es nodreix de la nostra cuina”, explica. La cuina del 7 Portes: 450 m² de fogons, desenes d’olles fumejant fumet a tot tren des de les sis del matí sense interrupció. Anar al 7 Portes no és qualsevol cosa: és un ritual d’unes tres hores –els cambrers, la multitud, l’emplatat, la gresca, la sobretaula de cafè, copa i puro– d’uns 40 euros pel cap baix. La gràcia de la Barra és que disposa en format tapa “dels grans èxits del restaurant sense que hagis d’entaular-te, i si hi vas tres o quatre, en un pim-pam menges bé per 15 o 20 euros”, destaca Solé. I és cert: el que fa il·lusió del 7 Portes, arrossos a part, són els hits: els canelons, les croquetes, els bunyols de bacallà... I en comptes d’haver de negociar amb el nen o la besàvia un caneló, recolzeu-vos a la Barra, i gaudiu de racions individuals i a preu popular: com un excel·lent got d’amanida de xató (4,50 euros) o calamars a la romana amb m

“Fer córrer aires nous sense oblidar-nos dels ous” (rodolí, rodolí). En Paco Pérez ha rellançat L’Eggs, després d’obrir-lo el 2019. El multiestrellat cuiner català és un xef empresari d’altíssim rendiment, però manté un perfil mediàtic discret. El que veus és el que hi ha: res a veure amb les allaus de social media d’altres. “Els ous són els responsables de l’obertura d’aquest restaurant, i encara que siguin centrals a la carta, cal donar vida a l’espai, trobar elements nous”, explica. L’Eggs és una delícia a preus continguts; un lloc on poder gaudir de la cuina d’un fora de sèrie sense rebaixar el comú denominador. Tots els cuiners tenen una frase feta amb el verb dignificar (la sardina, el cogombre, la mongeta amb patates). Però poques dignificacions he vist de la truita com la truita mandrosa: a la francesa, sucosa, amb bocins de botifarra negra i de perol sobre un fons de vedella dels d’hores, ossos i sang, contrastada la dolçor amb piparra ben picant. “Hem anat a buscar elaboracions amb sentit i coherència, i que tinguin molta versatilitat”, diu. Un ovolactivegetarià es veurà seduït per un plat com l’ou d’ànec, amb blat de moro i huitlacoche (el fong de les panotxes, d’aspecte tumoral i sabor rotund). La conjunció cremosa dels tres es resol en un frenesí de cullerades suau-intens-suau. Per no parlar d’un bestial bistec tàrtar amb maionesa chipotle i que s’escura amb gofra. O un lluç fet exactament a 69 ºC i arrossos; (curiós: un arriba a l’Eggs passant per llocs de mo

Aquell silenci incòmode a l’hora de triar el vi... Fuetejat per l’acolloniment de fullejar una carta-enciclopèdia d’alta gastronomia. Això no passa a La Catalista, un bufó bar de vins –va, busqueu triples sentits– que la sommelier nord-americana Erin Nixon acaba d’obrir a Carders, 11. “Per mi, els vins catalans són increïbles i deliciosos, però no elitistes, i volíem una carta que reflectís aquest moment d’efervescència i canvi, amb tants petits productors excel·lents”, explica Nixon. I aquí entra en joc la xef Laila Bazham (Hawker 45). A partir de quinze vins de la terra selectes –tots a copes, de quatre a sis euros–, la filipinobrasilera s’ha empescat una carta de dotze tapes o plats sencers –i tres postres– que cerquen l’harmonia organolèptica prefecta. De cara a barraca: a la carta, cada plat té una copa al costat, i en lloc de clavar-te rotllos sobre el macabeu, Nixon t’explica l’essencial de cada vi-plat. Com, per exemple, que uns boníssims bolets de temporada amb salsa de 'vitello tonnato' (gran combinació!) mantegosos i de salat suau esclaten contra les fruites del bosc àcides d’un Foresta-Sumoll 2017. Bazahm és una crac, i el també filipí Mario Llorente (ex-Topik) posa en pràctica la carta amb molt d’ofici i precisió. Ara, no cal ser un bergant inventor de notes de tast per apreciar com una cremosa vieira amb fonoll i menta derrapa i s’embolica amb els cítrics i les flors d’un Parès Baltà Cosmic. S’hi pot menjar fort: costelles a la barbacoa desossades, amb salsa b